Camí.


 Resseguint les empremtes.

Assenyalant la claror.

El Sol.

Fent camí!

Resistint.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Com cada dia.

Entro més o menys a la mateixa hora cada dia al matí. Sec a la barra. Des de fa unes setmanes ençà demano una truita francesa d’un o dos ous i tres talls de tomàquet al plat. D’aquesta manera, prescindint de l’entrepà he aconseguit perdre uns tres o quatre kilos. Per fer baixar l’esmorzar demano un tè verd. De vegades ja hi son,   altres no. Seuen el dos germans sempre a la mateixa taula al costat de la finestra. Un davant l’altre. Els cabells llargs, bruts, greixosos. Duen tots dos ulleres de cul d’ampolla. Mal afaitats, mal pentinats. La roba bruta. Desprenen un tuf fastigós. Sabem que no treballen i no entenem la seva brutícia. Demanen un cafè per a cadascú. S’estan uns 10 minuts, paguen i marxen. Fins l’endemà. Ja fa anys és jubilat i abans havia fet de cambrer. S’apropa a la barra i demana un tallat. Al mateix temps, treu dues monedes amb les que pagarà i comença a fer copets al marbre de la barra. Em desagrada aquest sorollet, però se que durarà poc. Fa comentaris so...
Read more »

Dos dins i un fora.

                                Dies enrere, quan feia més fred, els veia a tots tres cada matí.   Dos dormien dins i un fora.   Dins, un a cada costat, tapats amb alguna manta o flassada.   Em cridà l'atenció que un, el que sempre dormia a l'esquerra,   disposava d'unes xancletes de color rosa. I així, cada matí al   passar pel xamfrà, buscava les xancletes dins del caixer. Això   m'assegurava que qui dormia era el mateix.   Però el que em colpia de veritat era que sent tres, el que dormia fora   fos sempre el mateix. A banda que dins hi havia espai per a un   tercer.   Algun matí quan hi passava els de dins s'estaven llevant i recollint   les seves pertinences.   El de fora, però, sempre el trobava despert, Assegut a terra i mirant a l'infinit.   Tot i què davant hi havien cotxes i camionete...
Read more »

Una hora a la vida de G.

Deixar el cotxe aparcat als subterranis de l'Illa de Plaça Catalunya era força freqüent en la vida de G. Mai, però, s'havia trobat l'aparcament completament buit. Tampoc el terra amb mig pam d'aigua al nivell inferior. Atemorit decidí sortir a la superfície. El cotxe es negà. Pujar les escales va ser complicat doncs l'aigua baixava amb força. Però a mida que superava nivells, l'aigua desapareixia, fins estar el terra completament eixut. L'ambient era estranyament fred. No hi eren les galeries. Ni el Zurich. Ni la Plaça. Ni els turistes. Ni els coloms. Només milers de pingüins.
Read more »