Dos dins i un fora.

                               

Dies enrere, quan feia més fred, els veia a tots tres cada matí.

 

Dos dormien dins i un fora.

 

Dins, un a cada costat, tapats amb alguna manta o flassada.

 

Em cridà l'atenció que un, el que sempre dormia a l'esquerra,

 

disposava d'unes xancletes de color rosa. I així, cada matí al

 

passar pel xamfrà, buscava les xancletes dins del caixer. Això

 

m'assegurava que qui dormia era el mateix.

 

Però el que em colpia de veritat era que sent tres, el que dormia fora

 

fos sempre el mateix. A banda que dins hi havia espai per a un

 

tercer.

 

Algun matí quan hi passava els de dins s'estaven llevant i recollint

 

les seves pertinences.

 

El de fora, però, sempre el trobava despert, Assegut a terra i mirant a l'infinit.

 

Tot i què davant hi havien cotxes i camionetes aparcades.

 

Així és què dos dormien dins i un a fora. Sempre els mateixos.

 

Al final de la primavera els dos de dins van 'desaparèixer', vull dir que

 

no els vaig veure més. Tampoc les xancletes.

 

Les xancletes sempre he pensat que les tenia disposades per si a mitja

 

nit necessitava sortir fora a pixar. Ho trobava extraordinari.

 

El de fora continuava al mateix lloc. Fora. La mirada trista i llunyana.

 

Potser no es feien.

 

Amb la arribada de la calor, aquest últim, tampoc hi és.

 

Ni dins ni a fora.