Encants.



Vàrem respirar profundament. Com si volguéssim sentir la vida.

Després admiraríem la teulada. Sempre que el sol ens ho permetés.

Tot plegat conformava una bella abstracció.

Ens inquietava la geometria i la llum. I és per això que ens buscàvem amb la mirada.

Certament.

Ens produïa l'encantament. El que sempre havíem empaitat.

I així fou com pujàrem aquell esglaó. L'escala, però, era allà, davant nostre.



 



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Dos dins i un fora.

                                Dies enrere, quan feia més fred, els veia a tots tres cada matí.   Dos dormien dins i un fora.   Dins, un a cada costat, tapats amb alguna manta o flassada.   Em cridà l'atenció que un, el que sempre dormia a l'esquerra,   disposava d'unes xancletes de color rosa. I així, cada matí al   passar pel xamfrà, buscava les xancletes dins del caixer. Això   m'assegurava que qui dormia era el mateix.   Però el que em colpia de veritat era que sent tres, el que dormia fora   fos sempre el mateix. A banda que dins hi havia espai per a un   tercer.   Algun matí quan hi passava els de dins s'estaven llevant i recollint   les seves pertinences.   El de fora, però, sempre el trobava despert, Assegut a terra i mirant a l'infinit.   Tot i què davant hi havien cotxes i camionete...
Read more »

Sense trampes.

Tot plegat era estrany, molt estrany. Mai havia fet cap esment de la nova situació. Sobtadament, a corre-cuita, calia oblidar-se dels neguits. Bé, doncs jo no volia entrar en aquell joc. Ni en aquell ni en cap altre de semblant. Tenia assumit el que succeïa i no podia deixar de preocupar-me. Era inversemblant que fos solucionat amb un somriure i petant els dits. A més, em feia sentir viu, i amb objectius per a què lluitar. Què pretenia? Que em fiqués al llit i dormís com un angelet? Rotundament no! Tot aquell munt de problemes eren meus, me'ls havia guanyat jo! El que jo volia era seure hores i hores davant la pantalla. Endinsar-me en la història. I lluitar. Superar els nivells. Volia jugar. Volia guanyar!. Sense trampes.
Read more »

Com cada dia.

Entro més o menys a la mateixa hora cada dia al matí. Sec a la barra. Des de fa unes setmanes ençà demano una truita francesa d’un o dos ous i tres talls de tomàquet al plat. D’aquesta manera, prescindint de l’entrepà he aconseguit perdre uns tres o quatre kilos. Per fer baixar l’esmorzar demano un tè verd. De vegades ja hi son,   altres no. Seuen el dos germans sempre a la mateixa taula al costat de la finestra. Un davant l’altre. Els cabells llargs, bruts, greixosos. Duen tots dos ulleres de cul d’ampolla. Mal afaitats, mal pentinats. La roba bruta. Desprenen un tuf fastigós. Sabem que no treballen i no entenem la seva brutícia. Demanen un cafè per a cadascú. S’estan uns 10 minuts, paguen i marxen. Fins l’endemà. Ja fa anys és jubilat i abans havia fet de cambrer. S’apropa a la barra i demana un tallat. Al mateix temps, treu dues monedes amb les que pagarà i comença a fer copets al marbre de la barra. Em desagrada aquest sorollet, però se que durarà poc. Fa comentaris so...
Read more »