Passats els dies.

De camí a casa, abans de dinar, m'aturo en un pont per observar durant un parell de minuts els vehicles que passen sota meu.

Paro l'ull en un cotxe qualsevol i en veure el conductor. Iimagino qui serà i com pot ser la seva vida. Això només és una fabulació, però la veritat és que allà baix es succeeixen centenars, milers de vides. Milers d'històries, una rere l’altre. De las que algunes poden ser interessants i fins i tot enriquidores, i que componen el gran mosaic humà, la ànima comuna de la qual tots participem.

Una cosa semblant em va passar en veure a G. per la televisió. Un programa literari que sense cap mena de  dubte, emetien passada la mitjanit sabent que tenia poca audiència. Veure G. assegut en una butaca mentre era entrevistat em va sorprendre,  i perquè no dir-ho, em va estranyar. Mai ho hagués imaginat. Com havia arribat fins allà?

Hi havia compartit amb G. diversos anys escolars, alguns d'ells a la mateixa aula. La relació amb ell sempre va ser correcta, però discreta. Vull dir que mai establirem una amistat. I és que era complicat. Sí, G. era bastant introvertit. I jo tres quarts del mateix.

Recordo que era un bon estudiant i molt aficionat a la lectura. Pel que no és estrany que hagués acabat sent escriptor. No el qualifico, perquè, malauradament desconec la seva obra. La qual cosa vaig a solucionar l’endemà mateix comprant el llibre esmentat en l'entrevista.

Ara, en veure'l a la ‘caixa tonta’,  penso que, de la mateixa manera que observo aquell riu de cotxes que passen sense parar i no puc detenir, també amb G. ja no puc encetar una relació. Allà a l'escola fou el moment.

Sí, abans que s'incorporés a una de les artèries que entrellacen a totes i cadascuna de les persones d'aquest estrany món.