Fet a Barcelona.

Recollí la pilota i assenyalà cap dalt. La sorpresa es dibuixava en el seu rostre, com diria el guionista. Sorpresa no poruga. Tot el contrari. Gaire bé d'admiració. La observava. La llum la il·luminava tota ella. Aconseguint que la blancor de la cara continués en el cabell. Els ulls blaus. Transparents. I aquell dit. No faré cap comentari . Només un. Tres ossos plens de vida. Amunt, sempre amunt.

Llet socarrimada damunt els fogons. Un pot buit amb tel de llet mig enganxat i mig socarrimat. Una cassola usada per fer el sopar. Damunt del marbre, tres o quatre gots amb restes de diferents líquids. Plats bruts amb restes de menjar i diversos coberts dins la pica. El fregall també és dins. El detergent situat just darrera l’aixeta. A la taula, restes de cafè: algú ha preparat la cafetera, i en omplir-la, en l’acció de traspassar-lo des del pot fins el compartiment on es troba el filtre, se li han vessat diverses partícules, que han caigut, degut a la força de la gravetat, damunt la taula. I en acabat no les ha retirat. Com tampoc ha recollit un dels draps de la cuina que es troba a terra, sota l’estri que serveix per subjectar-lo, que ves a saber com s'anomena El soroll de l'assecador envaeix bona part de la csa. Un munt de llums encesos. El televisor encés. Jo mateix esforçant-me per escoltar el programa d'esport. ...

El Petaner. De seguida que va tancar la porta es va deixar anar. Va ser ben sorollós i acompanyat d’un ferum que va omplir tota la estança. El pet. L’expulsió de manera violenta de gasos dels seus budells havia estat sempre una de les seves majors satisfaccions. Un cop era a la feina, i a intervals de 30 o 40 minuts, bevia successius gots d’aigua per tal d’anar omplint l’estomac i anar preparant el proper recital. Si. Abans de sortir per tal de dinar es veia obligat a pixar i procurava estar ben sol per poder fer un bon pet i així mantenir la seva inevitable quota d’alegria flatulenta. Un cop a taula, si al menú hi veia per exemple, “mongetes amb botifarra” o “cols de Brussel·les” o qualsevol altra delícia d’efectes previsibles, es dibuixava ràpidament un somriure al seu rostre, que més d’un cop era interpretat per alguna cambrera com un inici d’assetjament. Hi ha qui sempre va errat!. El que tenia al cap era ...