Fet a Barcelona.

Totes cinc. Totes cap l'aigua. Una darrera l'altra. Feien el "kumbaià" i tingueren un cop de calor. Doncs a refrescar-se!. Vestides. Per què no es van treure la roba? No tenien temps. Calia llençar-se tot seguit. Sense perdre un segon.

Vaig estar rondinant tot el matí. Sol. I amb mi mateix. L'enuig era considerable. La sensació experimentada el capvespre passat m'havia deixat trasbalsat. En poc menys d'uns segons una multitud havíem perdut la joia per endinsar-nos en la més gran decepció col·lectiva. Estava rumiant en aquests fets entristidors, quan en Peret es posà, tot ell, just davant meu i bellugà la cua. M'estava dient que ja en feia un gra massa gran. Aixecà el cap i digué, en el llenguatge dels cavalls: "Prou!, ja en tenim prou!, a més no està tot perdut!". Glups. Vaig empassar-me el mal rotllo. Ell, en Peret, m'obrí els ulls. Tornarem plegats cap la cabana. Abans, però, arrancà un grapat d'herba i se'l menjà en un parell de queixalades. Bon profit Peret!