Fet a Barcelona.

Ningú no sabia d'on havia sortit. Tampoc sabíem qui l'havia dut. Obrirem la capsa i ens cridà l'atenció. Els ulls. Eren uns ulls molt diferents als d'altres nines. Una brillantor. Enlluernadora. No passava dia sense que qualsevol de nosaltres anés a la seva recerca, i passés una bona estona amb ella. I així fins avui. I ja han passat quatre anys. El sant sopar, la nina i nosaltres. No ho dubteu. També el nostre era un sant sopar. El millor de tots. Ha, ha, ha! El millor!.

No ho entenc. Tots dos han sortit per la mateixa porta? Qui conduïa la" voiture"? Suposem que fos ell. Atura el cotxe per fer un riu. Obre i tanca la porta. Camina fins la vora del camp i quan esta pixant, la noia surt i s'abranda sobre ell, que sorprès, perd l'equilibri i ja a terra rep cops i puntades. Però, podria ser que fos ella qui manegués l'auto. Que l'aturés i exigís a l' acompanyant que baixés immediatament. Tot seguit ella anés darrera seu i fes més o menys l'anteriorment descrit. Fos com fos, el què és clar, és que tot plegat era lamentable.

Sempre va ser així. A bon matí, amb els primers raigs de llum solar, es llevava, i sense vestir-se, anava a jugar. Els forats. Els forats eren immensos. Ella nua i amb aquells forats! Però, si de fet, ella en hi cabia. I és clar, això em neguitejava. Un dia tindrem un accident! I si. El vàrem tenir. Bé, suposo. Perquè mai més la tornàrem a veure. I no, no en tinc cap de dubte. Ella, allà tota estirada, volent agafar la piloteta de dins el forat, i sense saber com, lliscant cap a dins. Empassada. Si. Empassada nua. Per un forat del...