Fet a Barcelona.

M'havien parlat molt d'quelles bèsties. Històries increíbles. Fins i tot que a Alaska, les portes de les cabanes s'obren cap a fora, malgrat la dificultad que representa quan hi ha força neu. Ho fan així perque l'os blanc ha aprés a obrir les portes cap endins. Bé, doncs guaita, jo tan tranquil amb tota una familia d'ossos i donant-lis l'esquena. Passa nen!

Eren allà davant meu. No se, però el seu aspecte... Seien al voltant d'una taula de fórmica de l'any de la picó. Bevian d'una mateixa ampolla d'aigua. Fumaven i somreien. Tot sense parar un sol moment. El sol era a punt de desaparèixer darrera el mar. Havia refrescat. Vaig mirar un diari, bé, deuria ser un error d'imprempta. També l'altre diari duia la mateixa data. No recordava com havia arribat. Però tants anys... Si, semblava ser que aquell dia que estava prop de morir, era el 10 de setembre de 2091. L'any 2091! Cony, ara entenia el seu aspecte...

Tot és relatiu. Però de por tots em tingut alguna vegada. Clar, que hi que son més porucs que altres. Recomanen restar quiets davant una fera, no bellugar-te. Fer com si no fossim un perill ni una menja agraciada. Tornem a la relativitat. 1. La persona que veiem a la fotografia no sembla tenir por. Contrariament qualsevol de nosaltres no les tendria totes davant l'hipopótam. 2. No sabem si l'hipopótam esta espantat o només fa un badall. Preguem per tal que el seu alé sigui inofensiu. 3. En principi jo mateix trobaria més perillós el mamífer de l'esquerra.