Fet a Barcelona.

Calia resoldre l'entrebanc. Calia fer-ho. Calia atravessar el carrer. Calia recollir la civada. Calia tenir calers. Calia aguantar-se el pet. Calia romandre fins tard. Calia força de voluntat. Calia menjar-se el dinar. Calia veure la pel·lícula. Calia no fer tard. Calia treballar més. Calia acabar el treball. Calia somriure. Calia remenar la sopa. Calia tancar l'aixeta. Calia endreçar l'habitació. No calia cal. Calia Calgón. Calia?.

El fracàs. Quan érem petits ningú ens ho va dir. Ens ho trobem al cap dels anys. Tots fracassem. Tots morim. No vull donar la sensació de tristor, és per això que malgrat tot, cal tenir en compte que hi ha un milió de coses per fer abans de l'última. Per exemple dormir. Salut!

De fet no va succeir com molts creien. Fins a ig matí res no havia destacat. Tothom somreia. Prop les onze vàren arribar quatre noies força atractives. Al bell mig del jardí desplegaren una manta i al damunt hi posaren dues caixes. Les obriren. A l'interior de cadascuna hi havien dos nans. És a dir sortiren quatre. Val a dir que eren nans petits. M'explico, aquells nans no feien més de cinquanta centímetres d'alçada. Talment semblaven humans adults petits. Algú els anomenà follets. Potser ho fossin. Els somriures inicials desaparegueren. Mentre les noies, nues, es capbussaren dins l'aigua, els follets agafaren tota mena de pedres per omplir el pap. Si. Amb unes dents que de lluny semblaven d'acer, trituràven les pedres i tot seguit se les empassàven. Renoi. Aquelles noies, joves i maques, amb aquells monstruets. La barbacoa fumejava. Les noies es vestiren i marxaren amb les caixes buides. I doncs, que hauriem d'haver fet?