Fet a Barcelona.

Mai sabrem el per què de tot plegat. Malgrat que siguin molts que ho esbrinin. Foren els pescadors que la descobriren. La lluna era plena. El cos nu de l’Isabel surava entre les ones. La van dur cap la platja. Era morta. Damunt la sorra cap per baix el cabell formava un cercle: un sol apagat. Anys enrera, l’Isabel i jo mateix anàvem tots els estius a la fira que es situava prop del barri. El primer que fèiem era pujar a la sínia. Ens agradava contemplar el barri, endevinar els edificis de la ciutat, ens hi sentíem bé. On jo m’ho passava d’allò més bé era a la caseta dels trets: disparava als escuradents que sostenien uns petits purs. Presumia d’encertar gairebé sempre, encara que després era del tot incapaç de fumar un sol d’aquells dolentíssims purets. Jo li deia: “te Isabel, maca, pel teu pare”. I ella: “oh!, moltes gràcies, estarà molt content”. També berenàvem. Havien casetes on venien tota mena de dolços, llaminadures, gelats i begudes. Unes tardes preferíem els gelats i alt...

Qui més cridava era un tipus que fins aquell moment no havia obert la boca. També ho feien unes dones amb les bosses plenes de queviures. Aquell parell de passerells, mai més no tornariena a atracar una botiga. Tampoc es menjarien cap altre pizza. Només vaig disparar dos cops, els hi vaig destrossar les cares. Algún cop m'han dit que hauria d'apuntar més a baix. La caixera no compliria els 18 anys. Per això apunto dalt. No havien ferits. Millor. El Servei d'urgències, el cap de setmana, sempre està col.lapsat. Després d'omplir papers durant 40 minuts, m'agafà gana i set. Molta set. L'Aranya era prop de la feina. Era un bon lloc per prendre res, escoltar la millor música i riure amb els amics. Era buit. En Pep endreçava. El Paco posava discos i xerrava al mateix temps. Semblava que ning&iacuteu l'escoltava. La cervesa era fresca. Vàrem anar al despatx en Pep i jo. Jeia al llit una noia. Un monument. Dormia i somreia. Potser fora millor que continués do...

La sequedat havia convertit el circuit en un espai impracticable. Un espai hostil. Com aquells terrenys que s'esquerteren degut a la manca d'aigua. No m'estranyava que el circuit estigués sec com qualsèvol dels desserts, que cada dia més, van extenent-se pel planeta. I no m'extranyava perque després d'haverse estat un munt de mesos reclós, el lògic i consequent era que el líquid que abans circulava i donava un bon servei, s'assequés amb el pas del temps. Era així que al fixar-me i estant en un recinte força iluminat, vaig veure amb total claredat, que aquell dipòsit era buit. Buit i sec. Éra per això que totes les sacsejades que minuts abans li havia practicat havien resultat inútils. Va ser llavors quan en l'última remenada va aparèixer de manera inesperada: un altre dipòsit, que instantàneament va provocar-me un agradable somriure. Vaig retirar el vell assecat i vaig introduir amb un petit esforç, el verge contenidor de tinta que esperava fés funcionar c...

Mai heu buscat, amb la mirada concetrada, els lavabos més propers?. Al bell mig de l'aéroport, quan faltaven pocs minuts per l'enllairament de l'avió que m'havia de dur a qualsèvol lloc, així em trobava jo. La mirada dibuixava un perfecte travelling que hagués signat més d'un director de cinema novell. Sabia el que havia de localitzar: un requadre amb dues figuretes estilitzades d'ambdós sexes. Pels altaveus feien l'última crida a l'embarcament de l'avió. Estava segur que si em dirigia cap a l'avió no tindria el temps suficient per evitar l'inevitable. No podia passar per aquest tràngol. Per altre banda si no aconsseguia un espai d'intimitat en no masses segons, la catàstrofe estaba servida. Tot l'aéroport girava al voltant meu. I el pitjor era que ho feia massa depressa. Semblava la fi de tot plegat. "Cataluuuunya Ràaaadio!. Les notícies de les set: dos joves palestins han resultat...".